Desplaçades refugiades? Djunang, Cameroun - lidia larrosa

Desplaçades, refugiades?

Dos termes que poden crear confusió però que només són etiquetes que Occident crea per fer més entenedora la seva explicació de la realitat. Qui pateix aquesta realitat té clar el que és, el que som tots: éssers a la recerca d’un futur. En aquesta riba ho fem escollint entre escoles, universitats, llocs de residència, preferències personals… A l’altra banda, tot és molt més senzill i, a la vegada, infinitament més complicat. L’opció és clara, la direcció, única: aquella que les meves forces em permetin allunyar-me el màxim possible de la gana, de la guerra…, de la barbàrie. La Pricilla Ozion forma part del grup d’éssers humans que l’ONU i, per tant, Occident denominen «refugiats». Va marxar de Kinshasa (República Democràtica del Congo) amb el seu marit i els seus cinc fills. La inestabilitat del seu país va fer que marxessin al Camerun. Un amic del seu marit va oferir-li feina i ja fa dos mesos que viuen a Bafoussam, a l’oest del país. Treballa a la cantina de l’Hospital Saint Dominique, a Djunang, a sis quilòmetres de Bafoussam, el seu lloc de residència. La zona és rural, només consta de dues edificacions «occidentals»: l’hospital i l'escola. Arriba a les 7 h, ja sigui de paquet en una petita moto, o bé caminant, depenent de si les pluges permeten o no que la carretera (de terra sense asfaltar) sigui transitable. La seva jornada a la cantina acaba al voltant de les 18 h. La Loveline Belo, una dona de més o menys la mateixa edat que la Pricilla, és una desplaçada. Va migrar des de la zona anglòfona del Camerun, a l’oest del país, a Bofoussam, la zona francòfona. Va arribar fugint del conflicte com la Pircilla, només amb la companyia del seu fill petit. La Loveline és companya de la Pricilla a la cantina, ella l’obre a les sis del matí i la tanca a les set del vespre. Dues dones, dues víctimes. Una refugiada, l’altra desplaçada. Dues paraules per a un mateix drama. Curiosament, la Lovleine, que té l’«avantatge» de no haver-se mogut del seu país, paradoxalment es veu amb l’impediment de l’idioma. Però a poc a poc va aprenent francès. La cantina abasteix tant els ingressats a l’hospital com els seus familiars que, normalment, com que han vingut de lluny i no hi ha transports regulars, es queden uns dies al recinte. Per descomptat, els familiars i els hospitalitzats han de pagar el servei. Els caps de setmana, la cantina tanca, però a l’hospital hi sol quedar molt poca gent. Dones de l’ètnia Bamileké menjant juntes als patis de l’hospital. Cuscús de moresc amb verdures i salsa Nkui (líquid espès extret de l'escorça d’un arbre), menjar típic de l’oest del Camerun. La Loveline Belo no vol parlar, no mira a la càmera. Té por. Només el seu nom, res més. Ni d’on ve, ni el nom del poble que va deixar amb el seu fill ja fa dos mesos. L’Hospital Saint Dominique de Djunang (CHSDD) era una infraestructura semiabandonada fins que va arribar la Fundación Recover (fundació espanyola). El 2008, la Congregació de les Germanes Dominiques de l'Anunciata, gestora del centre, va firmar un acord de col·laboració en el qual Recover oferia un suport integral: en gestió, infraestructures, equips, formació… El centre, obrint les portes el 2009.